tutambeesculls

U_Mä - u_mä

2008-01-24T22:34:00.000-08:00

Vaja, quina sorpresa. He obert la bústia i he trobat el cd d'U_Mä que vaig demanar fa dies. Hi ha poques sensacions comparables a la il·lusió d'obrir la bústia i trobar un cd que has estat esperant uns dies o setmanes. M'hi trobo sovint però, per sort, no m'hi acostumo mai.

Què és U_Mä? Un duet que fan música petita i màntrica loopejant instruments i veus a temps real, mutejant i tornant a disparar els loops, cantant i tocant-hi a sobre. Aquesta explicació no és meva, és d'ells mateixos. Si no pots imaginar què és exactament tot això, pots escoltar-los aquí o tenir fe cega en mi mateix i creure que sonen a estones a Anímic -no en va, versionen una cançó d'ells i, a més, comparteixen discogràfica, Error! Lo-Fi Recordings- i a estones a Pequeña Fiera! (en els moments més atmosfèrics), els quals també formen part de la mateixa discogràfica; així que suposo que aquestes comparacions són inevitables i estan més que justificades.

Encara que a estones la seua música sembla ben bé música de grup, sinó música de banda sonora (i no estic fent cap acudit) com la música que podria arribar a fer Yann Tiersen o el mateix Danny Elfman. L'exemple més clar d'això seria la cançó 26 (no és que hi hagin 26 cançons, és que es diu així: 26)

Però anem a pams: en Pau Vallvé (el 50% de la formació) no és pas un desconegut perquè, entre d'altres coses, és l'alma mater d'Estanislau Verdet (si no els has escoltat mai, estàs perdent el temps!) però jo el conec, sobretot, pel grandíssim remix que va fer del gol d'Eto'o a la final de la Champions de París. Encara ara se'm posa la pell de gallina quan ho recordo. Quina emoció! O sigui que, més o menys, ja li he anat seguint la pista d'aprop fins arribar aquí.

L'altra meitat del grup, la Maria Coma, és una completa desconeguda per mi però alhora és una gran descoberta, perquè té una de les veus més maques que he sentit per aquí prop (que no és poca cosa). Té, per que et facis una idea, una d'aquelles veus que de tan agudes sembla que es vagi a trencar en qualsevol moment. Gairebé com la de la Nicola Hitchcock.

Si parlo estrictament de música, et puc dir que des de la cançó 3 fins la 6 hi ha concentrat lo milloret del cd. Blanc és suau i melosa com ella sola, i curta (massa curta?) Tota una delícia. Escarbats és de les cançons que caminen soles i són rodones. L'Hospital Per Animals és la versió que t'he dit abans d'Anímic, i no la fan massa massa diferent. Com a rucada totalment obviable del dia diré que on Anímic diuen mil ocells, U_Mä sembla que diuen 1900 (ara bé, si pares bé l'orella no hi ha cap dubte). Miau, la sisena cançó, juntament amb Nana Al Niño Que Nació Muerto de Refree, és de les cançons que més m'han commogut darrerament.

Ben curiosa és la cançó Cassets, on se sent de fons la veu de la Maria quan tenia 3 anys que parla amb (suposo) el seu pare i canta alguna cançó (ja li venia de petita, sembla).

Per acabar, una cosa que se m'ha fet estranya és que aquest cd semblava que, en principi, no seria assimilable massa fàcilment, però ara, a les 22:30 de dijous (quan el Barça està empatant a 0 a Villa-Real) ja l'he escoltat 4 vegades i ja estic cantant alguns bocins. Per a tu això segurament no vol dir res, però és la meua particular manera de saber si m'ha agradat o no.

I el cas és que m'ha agradat molt, que és un gran disc i que sóc afortunat de tindre'l ja aquí.

Contacte: http://www.umabcn.com

Kate Havnevik - melankton

2008-01-23T13:12:00.000-08:00

És lo que té no mirar massa tele: si no mires Anatomía de Grey t'és molt difícil descobrir que existeix algú com Kate Havnevik (per sort, sí que existeix MySpace, que és millor que la tele -inclús més addicitiu). Doncs sembla ser que aquesta senyoreta noruega ha colat algunes cançons a la banda sonora d'aquesta popular sèrie i això li ha portat, automàticament, uns redits exagerats que de cap altra manera podria haver aconseguit.

Sigui com sigui, servidor de vostè preferix pensar que existeix algún tipus de justicia universal que sura per l'aire i pel temps que hagués fet que, d'una manera o altra i més tard o més d'hora, Kate Havnevik hagués triomfat igualment sense l'ajuda de la sèrie. Perquè s'ho mereix, mira si és fàcil.

Què fa? Doncs alguna cosa a mig camí de Dido (més que res per la veu, que a estones m'ho sembla i per la vena més pop de les seues cançons -entenent com a pop la música de Dido... m'explico?) i de Björk (per l'ús suau de l'electrònica i per la creació de segons quins paisatges i atmòsferes).

Sé que són dues comparacions antagòniques, però després d'haver escoltat el cd algunes vegades he arribat fins aquí. De fet, la Kate (els seus amics li diem així: la Kate) canvia sense pudor d'un estil a l'altre i amb una mestria increíble, sense sobresalts ni canvis massa abruptes. Tot en el cd és força assimilable i res no et fa pensar que s'ha fet un ctrl+c, ctrl+v perquè tot el tramat de les cançons encaixa a la perfecció.

Si em vull fer la feina fàcil et podria citar totes les cançons que no m'han agradat -o les que m'han agradat menys, perquè totes, en major o menor mesura, m'han agradat força- com per exemple Sleepless o New Day -sí, sí, crec que només dues cançons no estan a l'alçada de la resta del cd-, però no cal que te les saltis tampoc. Si de cas, pots perdre més temps amb les més pausades com ara Unlike Me, I Don't Know You, Nowhere Warm, You Again, Serpentine (sobretot aquesta; no te la deixis perdre per res del món!) o Sleepless; i si no, amb les menys tranquil·les i més escandaloses com Not Fair o Suckerlove.

En definitiva, per mi ha estat un dels grans descobriments de l'any passat. Si vols una Dido una mica menys descarada o una Björk més accessible, aquí tens l'opció més vàlida. Dóna-li una oportunitat, que se la mereix.

Contacte: http://www.katehavnevik.com/

Anímic - christmas songs

2008-01-08T14:28:00.000-08:00

Ara que ja han passat les festes de Nadal, si faig un acte de valentia et diré que les nadales sempre m'han agradat. La meua mare, puntualment, posa nadales per tota la casa un mes abans d'arribar al Nadal i, lluny de molestar-me, m'agrada escoltar-les -no totes, però sí la majoria. De fet, si fes una llista de les cançons que més m'emocionen posaria (al costat d' Els segadors i l'Himne del Barça, of course) Gloria, in excelsis deo, El cant dels ocells o Adeste fideles.

Fet i fotut, vaig anar 8 anys a La Salle i suposo que això, d'una manera o altra, s'ha de notar. No és ben bé culpa meua.

Però el cas és que Anímic han tret un disc de nadales de la mateixa manera que ho van fer l'any passat. I lo bo del cas és que el disc és gratuït totalment i sense matissos (quasi com el darrer cd del grup del senyor de la guerxina permanent) des de la pàgina web de la seua, diguem-ne, discogràfica.

I què té aquest disc? Cinc nadales fetes a la Anímic, curtes, gravades d'una manera casolana i amb la sort que les podràs escoltar al mig de l'agost perquè no tenen l'aroma hivernal que sí solen tenir les nadales tradicionals.

No voldria destacar-ne cap perquè totes tenen el seu què però tampoc puc enganyar-te: Little Drummer Boy (la resta de la humanitat n'hem dit tota la vida El Tamborilero del Raphael) em té el cor robat. Sembla estrany que la feina d'un sòmines d'aquest calibre hagi pogut influenciar a gent tan radicalment diferent a la seua manera de fer més aviat casposa. Sigui com sigui, la versió els ha sortit perfecta i més trista (que és dir molt!) que l'original. Un nou clàssic de la meua discoteca, vaja.

El disc es completa amb El desembre congelat, Jingle bells, El noi de la mare i Les dotze van tocant. Si encara estàs amarat de l'esperit nadalenc, pots descarregar-te aquest disc de forma legal i gratuïta i deixar algun comentari al seu myspace. No et costarà ni un duro i segur que a ells els farà molt contents.

I si no, sempre tens la possibilitat d'anar al Cafè Slavia de les Borges Blanques el pròxim 21 de març (divendres sant, si no m'equivoco), on faran un concert, i dir-los-hi en persona com de grans són.

Contacte: http://www.myspace.com/animicblog

God Is An astronaut - far from refuge

2008-01-07T23:24:00.000-08:00

God Is An Astronaut només tenen de lleig el nom. Tot lo demés és bellesa absoluta. Comprova-ho.

Fa molts dies que, xafardejant per la xarxa, vaig topar-me amb aquest bloc on per primera vegada vaig sentir el nom de God Is An Astronaut. Com que no tenia massa feina, vaig buscar el myspace d'aquests xicots (irlandesos, per cert) i la seua pàgina web, i va ser com trobar l'Atlàntida (potser no tant, però estic en un d'aquells moments irracionals d'eufòria).

Així que vaig demanar tota la seua discografia (4 cds) llavors mateix pel simbolic preu de 51$, que venen a ser 34,27€, amb despesses incloses (ve dels EUA). Un altre cop, torno a topar amb la mateixa paret: la música potser no és tan cara, només és qüestió de buscar una mica.

Si encara no els has volgut escoltar et donaré un motiu perquè ho facis ara mateix o una bona raó per no fer-ho mai: God Is An Astronaut són capaços de deixar en calces als mateixos Red Sparowes/Mono/Explosions In The Sky i qualsevol altra cosota semblant al post-whatever del moment. I ho dic amb el (quasi) total convenciment que no me'n desdiré mai. No és pas una idea esbojarrada que no he sospesat, sinó la culminació de moltes escoltes seguides de tots els seus cds.

En què et bases per dir una barbaritat d'aquest tipus, pecador? Doncs en vàries coses. La primera és que, a diferència de molts altres grups d'estil similar, no puc escoltar G.I.A.A. sense parar l'orella tota l'estona; un defecte que tenen molts grups d'aquests és que, al cap de l'estona d'escoltar-los, corren el perill de ser confosos per simplement música instrumental d'ambient o, directament, per música d'ascensor, però aquests irlandesos saben mantindre viva l'atenció de l'oient (o si més no, la meua atenció, que ja és suficient) al llarg de tot un cd.

També admiro d'ells les melodies. No sé on ensenyen a fer això, ni sé de quins grups han après a crear aquestes melodies, però el cas és que són únics fent-ho. L'últim minut i mig de la cançó Far From Refuge, per exemple, en quin moment d'inspiració el van fer? O Sunrise In Aries. O New Years End. Són coses que no sé si podré arribar a entendre mai i coses que em deixaran sempre amb la boca oberta.

Per un altre costat, les parts més fosques i tristes són tan captivadores i evocadores que et fan petit, petit, fins deixar-te en no res. Com ara Darkfall o Tempus Horizon (de lo milloret del cd: l'últim minut d'aquesta cançó em va posar els pels de punta el primer cop que la vaig escoltar).

Puc dir una última rucada? Doncs m'agradaria confessar-te que, quan escolto God Is An Astronaut, somio que tinc un teatre a la meua disposició i que els puc escoltar a tot drap a les fosques a qualsevol butaca del mig de la platea. T'ho imagines? Seria fantàstic.

En definitiva, moltes gràcies Marto per descobrir-me el meu grup preferit de la temporada (algú ha dit hype particular que tinc tot sovint?) i el millor disc de l'any.

Contacte: http://www.superadmusic.com/god/

Jadea - down wave

2007-11-08T00:00:00.000-08:00

Aquest cd és el resultat d'haver escoltat mil cops el Kezia de Protest The Hero perquè aquesta senyoreta hi participa en diverses cançons. I en vaig quedar enamorat. Així que vaig buscar informació d'ella per la xarxa i, després d'algunes busquedes poc efectives, vaig trobar el seu cd a la mateixa pàgina dels Protest The Hero. Si més no, fins fa uns dies hi era... Ara ho he tornat a mirar i ja no hi és.

Un cop l'he tingut a casa m'he trobat que, ai las!, no val massa la pena. Aquesta senyoreta (encara no us he presentat) es diu Jadea Kelly, és canadenca i, a part de deixar-nos embadalits a les cançons de Protest The Hero, ha gravat 5 cançons que ben bé podria haver escrit la Jewel més primerenca (la tercera cançó, Poor Poor Damn Soul, és l'exemple més clar) o la nostra Beth, és a dir: una mescla inofensiva de pop acústic i folk amb veu femenina. Res per tirar cohets. Però no perdo l'esperança perquè, de fet, això sembla més aviat una demo (la segona ja) i, de ser-ho, crec que ens podrà donar molts bon moments en un futur si canvia algunes cosetes i n'afegeix unes altres.

Per cert, la portada (i la presentació en general) és bastant horrible (sembla de qualsevol grup català de segona divisó... O de qualsevol grup espanyol de primera divisió). Espero no oblidar el nom de la persona que l'ha perpetrada...(Ashley England, Ashley England, Ashley England...)

De moment, el deixaré al prestatge fins el gloriós dia en què serà la cantant més famosa del món i jo podré dir, tot cofoi, que m'agradava més abans, amb la maqueta, quan era underground (que és el que tot déu deia amb els Estopa i la seua maqueta dels nassos... Argh! Aquesta gent...!)

En fi, si et la filantropia et surt per les orelles, pots visitar la seua pàgina web i comprar-lo. Hi ha gent que ha comprat el nou cd de Radiohead (i no són massa seguidors del grup: tenen la seua discografia en luxoses edicions en cd-r, saps què vull dir, no?) per donar suport a la seua novedosa i excitant iniciativa de... vendre música al preu que vulgui el client o de franc (i et prometo que l'anècdota és verídica). Així que suposo que també trobarem algú que voldrà gastar-se 8$ (amb les despeses incloses) per donar suport a la novedosa i excitant iniciativa de... vendre música per poder pagar un estudi on gravar més música.

Refree - els invertebrats

2007-11-06T23:39:00.000-08:00

Doncs no: no només de metal viu l'home (ni la dona) i un servidor de vostès, tampoc. Així, tot sovint em sorprenc comprant-me algun cd que fa posar cares estranyes (i recitar comentaris neanderthals) als meus amics.

Un d'aquests cds és el nou d'en Refree: Els Invertebrats.

Abans de dir res del cd, t'he de comentar que, si amb el metal (i derivats) sóc un simple aficionat sense veu ni vot ni massa criteri que té alguns cds que escolta tot sovint però mai més del compte, amb els altres estils sóc un neòfit enorme que ratlla el ridícul (però suficientment entusiasta com per comprar-se només alguns cds a l'any). Així que no esperis massa dades per contrastar i comparar amb d'altres grups, ni tampoc valoracions profundes i il·lustratives, perquè en sé menys que de metal.

Un cop dit això et diré que el nou cd de Refree m'ha agradat menys que l'anterior -La Matrona- simplement perquè és més difícil d'encaixar i pair. La Matrona era més pop -però pop de la meua concepció particular de pop, que molt segurament difereix de la teua-. Aquest cd tira potser més cap al jazz (no et pots arribar a imaginar la ràbia que em fa aquesta paraula). Dis-me vulgar, simple o reduccionista, però potser només és pel so de la bateria i pel contrabaix que em sembla més jazz que res. I, torna'm a dir vulgar, simple o reduccionista, però només per aquest simple fet, l'escolto menys sovint i amb menys entuasisme que l'anterior.

Però, estranyament, no he trobat cap cançó que em desagradi absolutament i que no vulgui escoltar més: totes són prou agradables com per escoltar-les a casa o treballant (al cotxe segurament no funcionen tan bé) i totes assoleixen amb èxit el seu objectiu: fer passar una estona suficientment entretinguda, sense tenir la sensació que ens han estafat fent-nos gastar 12€ como doce soles (amb despeses d'enviament incloses!).

Com a mostra, pots escoltar qualsevol de les quatre que té penjades al seu myspace, però particularmnet em quedo amb Envejece.

Ves amb compte que la diré grossa: Envejece em recorda, sorprenetment, a bocins de cançons que escoltava de petit de la Maria Elena Walsh. De fet, aquesta sensació la tinc algun moment més, però és en aquesta cançó on ho he reflexionat seriosament. Si no saps qui és aquesta senyora i tampoc no has vist l'enllaç que t'he posat, et diré que és una senyora argentina que ha escrit llibres i música infantil. Com si fos una Gloria Fuertes argentina. He dit Gloria Fuertes? Doncs no és casual*, perquè una altra de les millors cançons del disc és l'última: Nana al niño que nació muerto, que és una adaptació d'un poema de Gloria Fuertes (i que et deixa glaçat). No sé per què, però aquesta cançó no surt escrita a la contraportada del cd. Perquè és una versió? Pot ser, però se'm fa estrany.

Les cançons que més m'agraden són les primeres (excepte la primera: no estic preparat per aquest tipus de coses. Sembla com si només volgués omplir espai; per sort, sempre puc començar a escoltar el disc per la segona cançó) com ara Un Oficio Antiguo (perfecta), La Mestressa o El Portal, però tampoc no vull recrear-me parlant d'elles: simplement són de les que més m'agraden: les escolto i el meu cervell (suposo que és el meu cervell, però potser és la melsa) em diu: Ep! Això està molt bé, tu!

Si em preguntessis si hi ha més moments bonics et diria que sí: El Sant Sopar, per exemple. És molt viva (tenint en compte que parlem de Refree i no de Los Fresones Rebeldes) i m'encanta la guitarra, els cors i el piano (però no l'acabament: em sembla precipitat, com si no hagués sabut com acabar-la).

Hi han moments més... de passar-hi per damunt? També: Marlina, per exemple o Que Vivan Los Feos. Potser és per què estan col·locades en novena i desena posició respectivament i ja porto al damunt una sensació de cansament moderat, però al arribar aquí perdo l'atenció que posava fins llavors. De fet, inclús les lletres em semblen més avorrides que les anteriors. Tot i això, no les salto a l'escoltar el cd.

Hi ha algun curiós, a més del moment mariaelenawashesc? Doncs també. Quan escolto El Sud tinc la certesa que acabarà cantant El Noi De La Mare. Poc li falta. Si vols pots fer la prova, ja que, de moment, la té penjada al seu myspace.

I poca cosa més. No hi poso cap nota, ni puntuació, ni res perquè ja se'm fa prou difícil quan ho faig a l'altre bloc. Només et diré que val la pena tenir-lo a casa per escoltar-lo de tant en tant (però menys que La Matrona).

Contacte: www.lamatrona.com

*Sí, ja sé que està agafat amb pinces.